Tres intentos de poesia

Sin saber muy bien porqué
Sin saber muy bien porqué,
me atraganto con el oxigeno enrarecido,
defenestro los sentimientos,
sin saber donde tengo la cabeza

las palabras no salen
-simplemente todo me hace daño-
sentado en el banco del parque
doy de comer a las palomas

pita, pita, pita,
vienen a mis manos
y de mi boca sacan migas
no me importan las enfermedades

mi corazón no aguantara
para verlas crecer
porque explotará de tristeza
sin saber muy bien porqué.

Estoy Perdido
Los mares de oro ya no me hacen flotar.
Me desorganizo corriente abajo por el agua fría
Cada día parece el mismo día. Podrido.
Hablo con los peces de colores del fondo.

No puedo sufrir la rutina. Me mata poco a poco, sin piedad.

Cada minuto que pasa es un navajazo más.

Sin prisa.
Sin piedad.

Te perdiste cuando volaba por el cielo amarillo.
No dijiste nada. Sólo que no flotabas.
De tus manos nacieron pájaros muertos.
Pájaros que cantaban al obituario accesible.

Pasan las noches en mi cama.
Se instalan y no me dejan dormir bien.
Quieren agobiarme y rematarme.

La hoja de afeitar se clava bien.
En mi hombro.

Se que no te encontrare cuando despierte.
Porque ya te he perdido. Ya me he perdido.
El inicio y el final de todo,
la tecla FN de la calculadora.

Tus caricias de final de verano.

Cosas que flotaban en mi yate por los océanos de oro líquido.
Víctimas de los caprichos de Neptuno.
Mal aconsejado por la rutina odiosa.


Cosas que hacer por la tarde
Daré de comer a los gatos,
y después fabricaré bombas caseras
de solidaridad colectiva,
que haré explotar contra los cajeros
dispensadores de maneras antisociales.

No hay día que no vea uno estirado en el suelo.
Con cajas de cartón cubriendo su orgullo.
Y a su lado, alguien saca dinero manchado de mierda.

Pasan por sus máquinas corruptas.
La gente no llega a final de mes.

En la pantalla del televisor se anuncian créditos.
Sólo piden escrituras y coches nuevos
que hemos comprado con más avales y microcréditos.
Cae dinero del cielo que pagarás con dolor.

Y dicen que hacen obra social.
Esto lo pagaran caro.
Las bombas los harán humildes.

La mare que...

Avui s'ha mort la mare, la mare de tots els desgraciats. La mare que els va parir a tots, un bon dia qualsevol, tot fent estrènyer les seves cuixes i deixant entreveure el seus cap de nounat -desgraciat- eixint pel seu cony pelut. Sempre, és clar, que hi neixessin de cap i no ho fessin de cul. S'ha mort deixant una generació X al seu darrere, estigmatitzada per les mamachicho al complet, que rebia amb els braços oberts una nova fornada de porno gonzo amb mamades fins al vòmit. No ho ha pogut aguantar pas. Jo tampoc hauria aguantat.

Diuen que quan Déu tanca una porta, obre una finestra. En aquest cas la finestra està tapiada, i a fora esperen els policies per donar'ls-hi guantades als que queden dins. D'això en diuen okupes. Però no em feu gaire cas. És que la mare me l'estimava molt, jo. Tants anys amb ella, la veritat, li havia agafat carinyo. Doncs, estic molt trasbalsat, perquè, entre d'altres, ja no serà el mateix quan em cagui en ella. Sonarà a buit, com un “hola” entre exnovios que es retroben al carrer, com un homeless amb un rellotge Dolce i Gabanna, com una televisió sense programes de merda. Res no serà igual.

Ningú no s'ha fet ressò, tal cop per que una mort menys o més, parafrasejant l'Albert Pla, és només això, una mare menys. I quantes mares no moren a diari, en donar a llum, o envellides a la residència per ancians, o a la carretera al moment menys esperat, o a mans de la seva parella esquizoide? Milions, oi? En tot cas, massa. Podeu revisar els obituaris dels principals diaris, i veureu, que, malgrat els bilions de mencions honorifiques, no hi ha cap nota, cap avís envers el seu decés.

Així que els desgraciats segueixen anant d'aquí a allà, sense parar compte de que ja no tenen mare. Engegant a rodar els plans quan t'aixequen la nòvia, dient-te coses per un cantó i per l'altre posant-te a parir. O potser només es fan vigilants de seguretat. En tot cas, viuen massa atrafegats amb el seu delit de fotre-li la vida enlaire a algun altre desgraciat com per adonar-se'n. Ni una trista rosa a la làpida, ni unes paraules boniques gravades com epitafi a la llosa, cap senyal d'amor post-mortem. No res. El sant camp on descansa ara ella és un àrid desert d'intencions i records.

Tan sols gent com nosaltres ens recordem d'ella; la mare de tots ells. La mare que sempre rep els nostres xàfecs de merda quan un bon dia ens la fan -per que no ho dubteu, un desgraciat sempre està a l'aguait, esperant el moment idoni per fer-nos-la-, i diem, ben clar i amb veu de tró: EM CAGO EN LA MARE QUE ET VA PARIR, DESGRACIAT!