La mare que...

Avui s'ha mort la mare, la mare de tots els desgraciats. La mare que els va parir a tots, un bon dia qualsevol, tot fent estrènyer les seves cuixes i deixant entreveure el seus cap de nounat -desgraciat- eixint pel seu cony pelut. Sempre, és clar, que hi neixessin de cap i no ho fessin de cul. S'ha mort deixant una generació X al seu darrere, estigmatitzada per les mamachicho al complet, que rebia amb els braços oberts una nova fornada de porno gonzo amb mamades fins al vòmit. No ho ha pogut aguantar pas. Jo tampoc hauria aguantat.

Diuen que quan Déu tanca una porta, obre una finestra. En aquest cas la finestra està tapiada, i a fora esperen els policies per donar'ls-hi guantades als que queden dins. D'això en diuen okupes. Però no em feu gaire cas. És que la mare me l'estimava molt, jo. Tants anys amb ella, la veritat, li havia agafat carinyo. Doncs, estic molt trasbalsat, perquè, entre d'altres, ja no serà el mateix quan em cagui en ella. Sonarà a buit, com un “hola” entre exnovios que es retroben al carrer, com un homeless amb un rellotge Dolce i Gabanna, com una televisió sense programes de merda. Res no serà igual.

Ningú no s'ha fet ressò, tal cop per que una mort menys o més, parafrasejant l'Albert Pla, és només això, una mare menys. I quantes mares no moren a diari, en donar a llum, o envellides a la residència per ancians, o a la carretera al moment menys esperat, o a mans de la seva parella esquizoide? Milions, oi? En tot cas, massa. Podeu revisar els obituaris dels principals diaris, i veureu, que, malgrat els bilions de mencions honorifiques, no hi ha cap nota, cap avís envers el seu decés.

Així que els desgraciats segueixen anant d'aquí a allà, sense parar compte de que ja no tenen mare. Engegant a rodar els plans quan t'aixequen la nòvia, dient-te coses per un cantó i per l'altre posant-te a parir. O potser només es fan vigilants de seguretat. En tot cas, viuen massa atrafegats amb el seu delit de fotre-li la vida enlaire a algun altre desgraciat com per adonar-se'n. Ni una trista rosa a la làpida, ni unes paraules boniques gravades com epitafi a la llosa, cap senyal d'amor post-mortem. No res. El sant camp on descansa ara ella és un àrid desert d'intencions i records.

Tan sols gent com nosaltres ens recordem d'ella; la mare de tots ells. La mare que sempre rep els nostres xàfecs de merda quan un bon dia ens la fan -per que no ho dubteu, un desgraciat sempre està a l'aguait, esperant el moment idoni per fer-nos-la-, i diem, ben clar i amb veu de tró: EM CAGO EN LA MARE QUE ET VA PARIR, DESGRACIAT!